Benvinguts/des al bloc LOGOPEDIA AL DIA !



Aquest és un bloc gestionat per estudiants de 2n curs del Grau de Logopèdia de la FUB que pretèn ser una finestra de notícies d'actualitat per a totes aquelles persones interessades en aquest camp, ja sigueu estudiants, professionals, pacients, familiars...



Per això us convidem a participar-hi amb els vostres comentaris!





27 marzo 2011

Isabel Palomeque, una gran lluitadora.

El passat dijous ens va venir a visitar la Isabel Palomeque, una noia amb moltes ganes de viure, i una gran lluitadora, que ha escrit un llibre explicant la seva experiència, "Alta Sensibilitat".



La Isabel és una noia de 32 anys,  que amb tan sols 24 va patir un Ictus Isquèmic. Abans d’haver patit l’Ictus ella era una noia com qualsevol altra de la seva edat. Havia estudiat infermeria, treballava a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, era una noia extravertida, riallera, a qui li agradava sortir amb els seus amics,… De fet, ens explica que va patir l’Ictus un divendres a la nit, mentre prenia quelcom amb el noi amb qui sortia. Descriu el moment dient, que de cop, aproximadament a les dues de la matinada, la part dreta del seu cos es va paralitzar, la cara se li va deformar, i no recorda res més fins passades unes hores, que es va despertar a la UCI de l’hospital Vall d’Hebrón de Barcelona.

La Isabel ens parla del moment en el que va despertar, encara sorpresa, diu que no sabia què feia allà estirada, quan potser el dia abans havia estat ella atenent algú en aquelles circumstàncies i en un lloc igual al que es trobava en aquell moment. Es preguntava què feia allà, què li havia passat, per què tenia tants cables al seu voltant. I ens parla de l’angoixa que allò li provocava, ja que el fet de despertar-te en un lloc desconegut, envoltada de gent desconeguda, no és gens agradable.
Tot i el que ella ha hagut de viure aquests 8 anys, ens parla amb gran optimisme, amb una força, que ja a molts ens agradaria tenir. Narra la seva història de la millor manera possible per a ella, després d’haver patit un Ictus i havent-li deixat com a conseqüència una Afàsia Motora amb aquestes característiques, com el no poder articular/produir sons, és a dir, no poder parlar gens durant un any i mig aproximadament. Diu que no sap com, però només li sortien tres paraules. La resta tot ho deia a base de “sí” i “no”. Quan li preguntaven qualsevol cosa, la seva resposta era “sí” o “no” però, ni tan sols parlat, sinó articulat amb el cap.
Tampoc era capaç de fer segons quins moviments, no podia caminar, i anava en una cadira de rodes, sempre l’havien d’ajudar els seus pares, o bé, els especialistes als que anava, com van ser al principi els de l’Institut Guttman de Barcelona, així com d’altres centres on va estar.
Durant el seu discurs hem pogut observar, com li costa molt dir les paraules, com fa simplificacions sintàctiques, així com la supressió d’algunes categories funcionals, tot i que ella reconeix que abans feia molts més errors, i li costava molt més articular paraules. Però jo crec, que amb l’Afàsia Motora que pateix, aquests errors, aquests entrebancs,... que ens mostra mentre ens explica la seva experiència són mínims.
En conclusió, crec que aquesta ha estat una de les millors sessions que hem fet, una de les més interessants, i potser, una de les sessions en les que més hem pogut aprendre. Tant en l’àmbit de les relacions interpersonals, la manera com hem de tractar als pacients, que en un futur puguem tenir, com la conseqüència d’una Afàsia d’aquest tipus. Com una persona és capaç de superar una malaltia d’aquest tipus, amb l’optimisme que ho fa, i com és capaç d’explicar-ho a persones desconegudes amb tanta fortalesa i humor.
Realment, per mi aquesta ha estat una gran experiència i oportunitat, que d’alguna manera em serveix tant en l’àmbit acadèmic, el professional, com en el personal, per saber valorar allò que tenim. I sobre tot, que en aquesta vida tot és superable, i hem de viure cada moment com si fos l’últim.
I com que algun dia serem logopedes, reconforta molt veure com persones, que es dediquen a allò que nosaltres volem ser han ajudat tant a persones com la Isabel, i com han fet que ella pugui veure les coses de millor manera a com les veia al principi.


 Núria Ortega


No hay comentarios:

Publicar un comentario