Què és l’afàsia?
Entenem per afàsia la pèrdua o l’alteració adquirida del llenguatge produïda a causa d’una lesió cerebral que afecta, tant a la comprensió, com a la producció del llenguatge.
Els trastorns neurològics més freqüents que donen lloc a l’afàsia són: accidents vasculars cerebrals (AVC), tumors, traumatismes crànioencefàlics (TCE) i demències, entre d'altres.
El cervell està dividit en 4 àrees corticals especialitzades cadascuna en una funció determinada del llenguatge. De la mateixa manera, cada àrea especialitzada del llenguatge es troba situada en diferents lòbuls segons la seva funció:
· Lòbul frontal: la seva funció és motora i aquí trobem l’àrea de Broca, encarregada de la producció fluïda i ben articulada del llenguatge.
· Lòbul temporal: la seva funció està relacionada amb el processament auditiu en el cervell. Aquí trobem l’àrea de Wernicke que és on es reconeixen els sons del llenguatge i l’encarregada de la seva comprensió.
· Lòbul parietal: s’encarrega del control sensorial del cos. No és un centre de llenguatge però està amb les àrees motores per tenir en compte els moviments que s’estan realitzant en el cos i que són necessaris també per poder produir llenguatge.
· Lòbul occipital: les seves funcions són visuals. Encara que aquest dos últims lòbuls no siguin àrees on es realitzen funcions concretes del llenguatge, són molt importants perquè, per poder comunicar-nos, és necessària de relació entre diferents òrgans i sistemes sensorials com poden ser, l’oïda, la vista, el tacte, etc.
En el cas de l’afàsia, l’afecció d’aquestes àrees es dóna normalment en persones que fins el moment han estat totalment sanes. Aquest és el cas de la Montserrat Massana, la protagonista de la notícia, que va viure en primera persona les conseqüències d’una patologia que ella coneixia molt de prop fins aleshores, però no tant com ara.
MONTSERRAT MASSANA: “TENIA TODAS LAS PALABRAS DENTRO PERO NO SALÍAN”
El periódico: Dijous, 28 d’abril del 2011.
DAVID BORRAT / CLICKARTFOTO
La Montserrat Massana va néixer el 1959. Va estudiar medicina però acaba sent una gran logopeda. Durant 20 anys aproximadament va exercir de logopeda fins que un dia li va canviar la vida completament. A finals de febrer del 2008 Montserrat Massana es trobava en una situació en que no podia dir el que pensava mentre parlava per telèfon. Sense donar-li importància va continuar fent vida normal fins que es va tornar a repetir, però aquest cop li passaven coses estranyes: “Mientras conducía, sentía unas ganas tremendas de bajar del coche, y en casa tenía la necesidad de barrer. Era una especie de neguit”.
Després de tres dies va fer una crisis convulsiva i al servei d’urgències de Girona li van detectar un tumor maligne al lòbul frontal esquerra, en l’àrea motora suplementària.
La Montserrat com a metgessa ja sabia a que s’exposava , per això li va demanar a amics i familiars que fessin una espècie de biografia per si tingués una pèrdua de memòria.
El 21 d’abril va ser intervinguda i tot va sortir correctament. A causa de l’afectació del lòbul esquerre la Montserrat no podia parlar però en canvi es va adonar que altres característiques del llenguatge com recitar coses de memòria o cantar es van mantenir. A partir de llavors va entendre com mai el que havien sentit els seus pacients.
Va recuperar la parla a partir de diferents etapes: primer parlava telegràficament, després feia ús de circumloquis per poder arribar a dir allò que ella volia. Avui dia, encara que parla bé, li crea angoixa determinades situacions: li incomoda no poder dir les coses sense primer pensar-les o no poder participar en converses en grup donat a que tot i que pot processar la informació, ho fa més lentament que els altres.
A partir de tota aquesta experiència la Montserrat ha canviat la seva forma de ser: ara pateix vergonya a l’hora d’expressar-se per por de no ser entesa, es prepara prèviament el que dirà, li falten paraules per poder guiar i consolar millor als seus fills...
La Montserrat no va poder continuar amb la seva professió, i ens explica que ja que escriure es un procés més lent, ha pogut escriure un llibre titulat “el meu avi es afàsic” que no sap si serà publicat. També practica meditació, camina, fa de voluntària a un grup d’afàsics crònics...
I el que també fa cada dia és: “ DAR GRACIAS A LA VIDA”.
Després de llegir aquesta noticia, te n’adones que els logopedes, amb la funció d’ajudar els altres arribem a empatitzar molt amb la gent, però crec que realment fins que no et passa a tu, no saps com es sent aquella persona, què li passa pel cap...
La Montserrat Massana és un gran exemple d’aquesta reflexió, ja que per desgràcia, encara que ho va superant a poc a poc, és una de les poques logopedes que poden saber realment com es sent una persona afàsica.
Per aquest motiu, crec que l’aprenentatge d’aquesta ciència té uns límits clars a l’hora de tractar amb determinats pacients, ja que, tot i l'intent de posar-nos en el lloc d’ells, sempre romandrà un cert desconeixement de les preocupacions i pors que tenen.
Per a més informació:
C. Gámez Molina
